M. Dolors Renau,
Psicòloga i Expresidenta de la Internacional Socialista de Dones
Milers de dones italianes han sortit al carrer per manifestar el seu rebuig a la conducta del president del govern, mentre la fiscalia l'acusa d'afavorir la prostitució d'una menor. El senyor Berlusconi, que ha mantingut al llarg de tots aquests anys una conducta pública i privada clarament masclista, és responsable, més enllà de la possible culpabilitat en aquest cas concret, d'haver estat l'exemple vivent d'un model d'home que no ens és desconegut. L'home que, tal com ell assegura, “estima i valora” molt les dones, a l'estil d'aquells que ens deien fa uns anys: “Jo sóc molt feminista: m'agraden molt les dones”. La qüestió és saber què vol dir per a ell “estimar” i quin tros de la dona valora i, amb les seves accions des de la cúpula del poder polític i mediàtic, promociona. La seva actitud té dues greus conseqüències. Saltant-se amb tota impunitat la barrera que hauria de separar els seus gustos privats de les seves funcions públiques, ha promocionat un tipus de dona que correspon a determinats somnis i desitjos masculins que pertanyen al més íntim de la privacitat. L'autèntic escàndol no deriva tan sols del cas concret que el porta als tribunals (un entre molts d'altres...), sinó del fet que la màxima autoritat política del moment amb el seu vistós exemple legitima i promou la dona “ reduïda” i “feta a trossos”. Una dona convertida en unes quantes peces conjuntades en una anatomia de cos jove i sexualment desitjables. La dona objecte ha anat ocupant espai en la vida pública d'Itàlia mentre el missatge degradant ha estat dient: no cal ser intel·ligents, ni treballadores ni ben preparades o sàvies: el que cal és ser molt desitjables. Aquest tipus de masclisme semblava ja cosa del passat. Sortosament milers de persones han reaccionat amb força. I ens han retornat la imatge de les grans lluitadores pels seus drets que han estat durant molts anys les italianes. La segona conseqüència té a veure amb el fet de sumar, amb els seus escàndols, una forma més de descrèdit a la vida política, ja prou malmesa en els últims anys per la corrupció i el control dels mitjans de comunicació, amb tot el poder que aquesta possessió atorga.
Els defensors de Berlusconi ens diuen que ha estat elegit democràticament –cosa certa i deplorable– i que això és degut a l'existència d'una profunda complicitat amb la ciutadania que valora les seves aventures econòmiques i sexuals perquè resulten ser el somni de molts italians. Com si la possible complicitat vergonyant de molts ciutadans justifiqués l'escàndol públic. Em nego en rodó a creure en aquesta visió dels italians i em malfio de l'ús que aquests defensors en fan. D'altres diuen que les dones que protesten tenen un deix de beateria, d'oracions, reclinatoris i olor de naftalina. Res més fals. Protesta una gran varietat de grups: els uns lligats a partits polítics i d'altres independents i de tota mena de creences. Elles no volen saber de cap dignitat que no sigui la fonamental de l'ésser humà femení, que es nega a ser considerat tan sols com un tros d'aquest total que és la persona. Reivindiquen els drets humans de les dones en un moment, a més, en què no troben resposta als seus problemes (treball, maltractaments que augmenten, etc.) mentre el missatge públic les situa sota els focus jugant el paper d'encantador entreteniment. Queda pendent, però, la resposta a una pregunta força inquietant: els diversos partits de l'esquerra democràtica, han donat suficient importància als escàndols relacionats amb la dignitat de les dones? La qüestió dels drets humans femenins és un tema prioritari? Està aquesta qüestió prou arrelada en la cultura política de l'esquerra? Potser, un cop més, no se n'ha vist la transcendència fins que elles, ja fartes, l'han treta al carrer. Quant de camí per recórrer ens queda en aquesta Europa suposadament civilitzada!
