Pàgines Centre d'Informació i Recursos per a les Dones

28 de febrer 2011

Presentació de l'Associació AOMI al CIRD




AOMI és una associació sense ànim de lucre que té com a objectiu possibilitar diverses línies d’orientació a les dones immigrants potenciant els seus projectes de vida amb eines de formació, capacitació, xerrades educatives i treball en xarxes socials.

25 de febrer 2011

Michelle Bachelet pide fomentar la participación de las mujeres en las TIC


AmecoPress. Información para la igualdad

La directora ejecutiva de ONU Mujeres, Michelle Bachelet, inauguró ayer la sesión anual de la Comisión de la Condición Jurídica y Social de la Mujer dedicada este año al acceso y la participación de las mujeres y las niñas en la educación, la formación, la ciencia y la tecnología, que durará hasta el 4 de marzo.

En su intervención, Bachelet pidió impulsar la capacitación y a crear mayores oportunidades de empleo y emprendimiento para las mujeres en el ámbito de las tecnologías de la información y la comunicación (TIC).

“Las mujeres están desafiando los estereotipos en el campo de las tecnologías de la información y la comunicación, además de exigir mayor participación en investigaciones y desarrollo en esa materia”, agregó Bachelet.

La ex presidenta también subrayó que los estereotipos son la raíz de la segregación ocupacional y deben ser abordados de forma sistemática, este punto será una de sus prioridades.

Asimismo, sugirió revisar los materiales educativos y fomentar la concienciación de los docentes, además de exponer a niños y niñas a modelos en empleos no tradicionales. Por tanto, eso significaría reconsiderar los materiales educativos en algunos países y sensibilizar a los docentes.

La Comisión de la Condición Jurídica y Social de la Mujer se reúne cada año para evaluar los avances en la igualdad de género y formular políticas concretas para promover el adelanto de la mujer en todo el mundo.

La agencia “ONU Mujeres” fue instituida para consolidar cuatro organismos de la ONU dedicados al progreso y bienestar de las mujeres. El organismo inició su trabajo en enero. En este sentido, Bachelet manifestó que la agencia aún está contratando personal y analizando sus recursos.

21 de febrer 2011

Tipificació de la violència mediàtica com a violència contra les dones

Escrit per Teresa Carreras

La presidenta de la Cort Suprema de Justícia (CSJ) de Nicaragua, Alba Luz Ramos, va defensar el 8 de febrer el projecte de llei contra la violència cap a la dona que, entre altres coses, sanciona amb multes als mitjans de comunicació que satiritzin a les dones.

La iniciativa de "Llei Integral Contra la Violència Cap a la Dona", presentada el divendres 4 de febrer al president de l'Assemblea Nacional per un grup de destacades dones representants de diverses institucions de l'Estat, "no atempta de cap manera contra la llibertat de premsa", va assegurar la doctora Ramos.

La magistrada va dir a periodistes que aquesta iniciativa, presentada davant el Congrés la setmana passada, estableix el delicte de violència mediàtica com un nou concepte que no està contemplat en el Codi Penal, per buscar "eradicar la violència contra la dona". Fins avui la violència contra les dones s'ha penalitzat en l'àmbit privat, és el que tradicionalment s'ha cridat "violència domèstica o "intrafamiliar". Però la nova llei normará els diversos tipus de violència (institucional, pública i privada) que d'alguna manera manifesten discriminació i desigualtat cap a la dona.

"La violència mediàtica és també una altra forma de violència pública, com la violència institucional, laboral, sexual o psicològica, perquè la Llei regula sobre la violència contra les dones en l'àmbit privat i en l'àmbit públic", va assenyalar. En ser preguntada sobre si el nou tipus penal de "violència mediàtica" significaria restriccions a l'exercici de la crítica periodística, Ramos es va referir a diverses situacions quotidianes en les quals els mitjans de comunicació exerceixen un tipus de violència contra la dona.

"Hem vist quan posen en la televisió les imatges de dones que es barallen unes amb altres en els veïnats, o certs titulars de vegades als diaris i als telenotícies on les dones que sofreixen violència són revictimitzades, tots hem sentit en les ràdios, vist en la televisió i llegit en els diaris aquests titulars morbosos; això és violència mediàtica contra la integritat de les dones", va dir la presidenta de la CSJ.
Ramos va manifestar que "es descriu la violència contra la dona pel fet de ser dona i això està d'acord amb les declaracions de les Nacions Unides sobre la violència de gènere, que és aquella que s'exerceix sobre la dona pel fet de ser dona, o sigui que no és pel fet de ser funcionàries públiques, és pel fet de ser dona".

La llei integral contra la violència està adequada al marc regulatori dels drets humans reconegut en la Constitució, com la Declaració Universal dels Drets Humans. Igualment està elaborada d'acord amb totes les convencions subscrites per Nicaragua, com aquella per a l'eliminació de totes les formes de discriminació contra les dones i la convenció per prevenir, sancionar i eradicar la violència contra la dona, millor coneguda com la convenció de Belem Do Pará.

"Estem adequant la legislació a Convenis Internacionals de Drets Humans contra la violència contra la dona", segons la funcionària, qui va aclarir que el delicte de violència mediàtica se sanciona quan "es dóna cap a la dona pel fet de ser dona, no per ser funcionària pública". "Jo com a funcionària pública estic subjecta a les crítiques dels mitjans i això no és sancionable (segons el projecte de llei), però si algú utilitza titulars morbosos sobre la meva condició de dona o quan es publiquen titulars morbosos o denigrants per la meva condició de dona, llavors aquest tractament sí estem proposant que sigui sancionat", va explicar la doctora Ramos.

La titular de la Cort va insistir que el delicte de violència mediàtica és quan a través d'imatges o caricatures s'injuriïn a dones pel seu sexe, no per ser funcionària pública, "perquè allí s'està satiritzant la funció pública, no a la dona".
En la violència mediàtica s'estableix que l'amo de mitjà de comunicació o periodista que, en l'exercici de la seva professió o ofici, "ofengui, injuriï, satirice, denigri a una dona pel fet de ser dona a través d'un mitjà de comunicació, serà sancionat amb una pena de 200 a 300 dies", segons la iniciativa de llei.

També haurà de fer públiques les seves disculpes pel mateix mitjà utilitzat per fer l'ofensa i amb la mateixa extensió de temps i espai, agrega aquest projecte de llei, presentat davant el Congrés per la CSJ. La iniciativa crea com a figura penal el "femicidi", com el delicte que comet l'home que doni mort a una dona com a resultat extrem de la violència.

També sanciona diversos tipus de violència: física, psicològica, sexual i patrimonial; així mateix tipifica el maltractament habitual com a delicte autònom i estableix la improcedència de la mediació en casos de violència. Almenys 89 dones van ser assassinades a Nicaragua l'any passat, 10 més que en 2009, pels seus esposos, nuvis, excompanys sentimentals, familiars o coneguts, segons xifres de la Xarxa de Dones Contra la Violència.

15 de febrer 2011

II Còctels & Blocs de Dones en Xarxa

Carme Freixa: "La informació a Internet ha de ser veraç, contrastada i de fonts fidedignes"
"La informació a Internet ha de ser veraç, contrastada i de fonts fidedignes". Amb aquesta declaració va començar la intervenció de la periodista i psicòloga Carme Freixa, presidenta de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC) i co-autora del bloc ciber-activista Cicatrices Transgénicas, en el II Còctels & Blocs de Dones en Xarxa, celebrat el passat 10 de febrer, a la Cocteleria Milano de Barcelona.

Una trentena de dones ens van acompanyar durant la segona trobada de blocaires catalanes que organitza mensualment la nostra associació. Gràcies a la seva participació, el bon ambient i els millors còctels, l’esdeveniment va ser un èxit. La conversa, el debat i l’intercanvi d’experiències al voltant del periodisme social i amb perspectiva de gènere, i de la rellevància de les xarxes socials per a difundir-lo, van marcar la vetllada.

En primer lloc, Carme Freixa va voler alertar del perill de la "informació tòxica" que distorsiona la realitat i desllueix el bon periodisme. Com a exemple, va parlar d’una notícia sobre les revoltes populars de Tunísia, durant les quals algunes dones van ser agredides, i de com es va manipular aquesta informació. En aquesta mateixa lína, va comentar que, en la seva opinió, les revoltes de Tunísia i Egipte no havien estat principalment impulsades a través de les xarxes socials, contràriament al que s’està dient a Internet, donat que el percentatge de població que té accés a les mateixes és molt petit. Freixa va expressar que aquest tipus d’informacions pretenen donar una imatge negativa de l’ús que se’n fa de les xarxes i d’Internet en general. I, per tancar aquest tema, va assegurar que allò que s’haurà d’investigar "amb lupa feminista" és el resultat que la revolta comporti per a la situació de les dones en aquests països.

D’altra banda, Freixa va destacar la important tasca que desenvolupa el periodisme social, que té la finalitat de crear i difondre una informació veraç, contrastada i de fonts fidedignes. Aquest és un periodisme fonamentat en el dret a la informació, que promou la transparència i l’accés lliure a la informació. En aquest sentit, va dir que “la ciutadania té dret a saber per què determinat mitjà de comunicació els hi està donant una informació, i per què en aquell moment i no en un altre". El cas de WikiLeaks va ser un dels exemples que Freixa va mostrar com a intromissió al dret a la informació i com a manipulació periodística per part de grups de poder i lobbys, tot i que, finalment, la ciutadania organitzada a la xarxa ha tingut un pes més gran i la informació s’ha pogut contrastar. En aquest sentit, va deixar clar el gran poder que té la gent quan s’organitzar a través d’Internet en pro d’una causa i, en conseqüència, la informació que es genera és molt més fiable que la d’altres mitjans tradicionals.

La Clara Vergés, la Natàlia Pomar, la Neus Navarro, la Mª Jesús Mandianes, la Mercè Piqueras, l’Àngels Font, l’Emma Giné, la Laura Carrión, la Mª Carmen Navarro, la María Martín, i la Paqui González, que ja havien participat en altres edicions de les nostres trobades, ens van voler acompanyar també en aquesta ocasió.

Però hi va haver cares noves. La Cristina Cervera va presentar el seu projecte de disseny de pàgines web 3 Cuartos. La Beatriz Mella va parlar del seu bloc literari, Papel roto que se tira al mar. La Susana Muñoz va presentar Clean & Iron Service, l’empresa de serveis de neteja i planxa a domicili en la que treballa. I la Teresa Corellano va parlar de Coses que Cuso, la seva bitàcola sobre manualitats.

També vam conèixer a la Mª Eugenia Martín, i a les facebookeres Alícia Ventura, Irma Yanez i Orietta Valladolid. Amés, vam rebre la visita d’un grup de dones de Montgat que actualment estan participant en uns tallers formatius impartits per Dones en Xarxa. Aquests cursos formen part de les activitats precongressuals que s’estan duent a terme al municipi de cara al II Congrés de Dones del Barcelonès Nord, que es celebrarà els propers 4 i 5 de març.

11 de febrer 2011

Premis "Prensa-Mujer" d'AMECO


La Independent. Agència catalana de notícies amb visió de gènere

La Independent, agència de notícies amb visió de gènere en l’àmbit dels Països Catalans, ha estat premiada en la Convocatòria Bianual dels "Premios Prensa-Mujer de la Asociación Española de Mujeres de los Medios de Comunicación" (AMECO) en la modalidad de prensa.

Juntament amb “La Independent”, han estat premiades Rosa Maria Calaf, periodista, en la categoria de TV i Montserrat Dominguez, periodista, en la de Ràdio. El lliurament dels Premis tindrà lloc a Madrid el mes de març.

El Jurat ha volgut premiar a La Indepedent per la valentia de crear, en aquests temps difícils un nou projecte d’informació de gènere que amplia la Xarxa d’Agències de gènere a l’Estat espanyol.

Montserrat Minobis, presidenta de l’Agència La Independent, ha manifestat “el seu agraïment al Jurat i a les companyes d’AMECO per la distinció que ens honora i que ens serveix, només amb tres mesos d’existència, com a estímul important en la nostra tasca , a vegades, poc agraïda, informativa”. I ha afegit que “també ens ha de servir de guia en el model informatiu que estem transmetent a l’abast de les sense veu i sobretot per oferir a través de les nostres informacions un model periodístic de gènere, de rigor, de pluralitat i  d'equitat informativa”.

En relació a la televisió, el jurat ha volgut destacar que Rosa Maria Calaf ha estat elegida per ser una periodista de referència en el món de les corresponsals i perquè serveix d’exemple a les noves generaciones de dones comunicadores.

De Montserrat Domínguez el jurat n’ha destacat la seva excel.lent tasca informativa al front desprograma setmana “A Vivir que son dos días” de la Cadena SER. Introdueix temes de gènere amb freqüència i, en especial, perquè els posa al servei dels col.lectius de dones i institucions d’igualtat que li demanen.

El Jurat, fou format per Consuelo Abril, de la Comisión para la Investigación de los Malos Tratos a Mujeres, Ángeles Álvarez, de la Fundación Mujeres, Mercedes Hernández,de Mujeres de Guatemala, Justa Montero, de l’Asociación Mujeres Juristas Themis, Guilis Tamayo de Aministia Internacional, Rosa Mª Fernández ,de la Coordinadora Española per al Lobby Europeu de Mujeres (Celem), Cristina Pérez Fraga, Presidenta d’AMECO, Lucía Ruiz de “Nosotras en el mundo” de Ràdio Vallekas i per Marta Ortiz, com a Secretària del Jurat.

10 de febrer 2011

“Mujeres de Cine” del Instituto de la Mujer



AmecoPress. Información para la igualdad.

El Instituto de la Mujer, Madrid, ha llevado a cabo la primera edición del Proyecto “Mujeres de cine”, una muestra itinerante de películas españolas realizadas por mujeres que ha recorrido cinco localidades, durante el último trimestre del pasado año.

Con el objetivo de reivindicar y visibilizar el trabajo creativo de las mujeres y apoyar a la industria cinematográfica española, “Mujeres de cine” ha contado con la presencia de las directoras Chus Gutiérrez, Ana Díez y Arantxa Aguirre, además de la guionista Alicia Luna y de otras importantes personalidades dentro del mundo académico, audiovisual, artístico y político. Once películas, 20 pases, 5 localidades y más de 1.500 espectadores y espectadoras, son el balance de esta primera edición.

Para Laura Seara, directora general del Instituto de la Mujer, este proyecto responde a la necesidad de apoyar la creación de las mujeres para el enriquecimiento del patrimonio cultural y el fortalecimiento del principio de igualdad, y para fomentar la cultura como motor de progreso y desarrollo social. Iniciativas como esta favorecen también la diversidad social, impulsando el avance de las mujeres no solo en el sector cinematográfico, sino, a través de sus obras, el de todas las mujeres, que adquieren el protagonismo que históricamente se les ha negado.

Por su parte, Ana Isabel Palacios, directora técnica de “Mujeres de cine”, que ha participado en todos los coloquios, destaca la importancia de promocionar y visibilizar el trabajo de nuestras directoras, ya que, aunque sólo representan un 8% de la producción, constituyen nuevos e imprescindibles referentes para toda una generación y confirman el excelente estado creativo que goza el cine español.

Las películas que han conformado la muestra en 2010 (‘Cosas insignificantes’, ‘El niño pez’, ‘Tres días con la familia’, ‘Anclados’, ‘La luna en ti’, ‘El esfuerzo y el ánimo’, ‘La teta asustada’, ‘Retorno a Hansala’, ‘Paisito’...), han sido títulos respaldados por la crítica y por numerosos premios en festivales internacionales.

Cada localidad ha acogido un ciclo compuesto de cuatro películas, además de desarrollar, en paralelo a las proyecciones, mesas redondas y coloquios que han abordado cuestiones relacionadas con el mundo audiovisual, desde una perspectiva de género.

Esta iniciativa del Instituto de la Mujer ha contado con la colaboración de CIMA (Asociación de Mujeres Cineastas y de Medios Audiovisuales) y de la Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas de España. Para el año 2011, el Instituto va a continuar con el proyecto, ampliando el número de localidades participantes. Además contará con proyección internacional, a través de la colaboración con el Instituto Cervantes.

09 de febrer 2011

Per què víctima és femení i agressor és masculí?



El tema de la violència contra la parella i les agressions sexuals segueix essent malauradament actualitat i els estudis avancen i demostren que existeix una asimetria clara entre home i dona en quant a agressor i víctima.

És ben sabut que el maltractament familiar i els abusos i les agressions sexuals fan malbé greument a moltes dones de diferents edats, classes socials i cultures a tots els països i que són els homes els protagonistes d’aquestes agressions.

Aquest llibre recull els darrers estudis i teories científiques que tracten d’explicar-ho. Es parla sobre els danys que pateixen les víctimes , de les característiques dels agressors i dels sistemes de prevenció, de tractament i de control per a reduir aquests delectes.

En aquesta direcció el llibre realitza un anàlisi crític de les actuals pràctiques jurídico-penals orientades a ka pura denúncia, a l’aïllament i en darrer terme, a l’empresonament massiu i prolongat de maltractadors, i violadors, etc, com a base de ka prevenció i el control d’aquests fenòmens violents.

L’objectiu dels autors, Enrique Echeburúa i Santiago Redondo. és que aquest llibre pugui contribuir a un millor enteniment social i a una explicació més acurada dels fenòmens violents cvontra les dones, a una proposta realista d’actuació sobre les víctimes i els agresors i per sobre de tot a una millora de la prevenció de les violències en aquests àmbits.

07 de febrer 2011

L’Avortament



Isabel Clara-Simó, escriptora

Vet aquí un mot tabú en moltes cultures i en molts àmbits geogràfics, fins i tot en determinades zones d’un país desenvolupat i amb llibertats com Estats Units. Voldria per això explicar alguns conceptes sobre l’avortament, i mirar de fer front a alguns dels prejudicis que l’envolten.

En primer lloc, les dones pro-avortistes, de fet, no estem ni estimulant ni propagant l’avortisme. L’única cosa que defensem és la despenalització de l’avortament, que és del que tracten totes les lleis avortistes . A cap dona no li agrada avortar; la pregunta però és: ha d’anar a la presó, la dona que ha avortat? Nosaltres pensem que no. Perquè l’avortament no és ni un luxe ni un caprici, sinó fruit d’una necessitat. I és per això que no sols volem la despenalització de l’avortament, sinó la seva inclusió en la Seguretat Social.

En segon lloc, les feministes defensem que l’úter d’una dona és de la seva propietat, com ho és el seu fetge o el seu cor. Que les esglésies, els juristes o els governs hagin manipulat la realitat per fer veure que l’úter d’un a dona no és d’ella sinó de tothom és una indignitat. La dona, esdevinguda el vas reproductor de l’espècie, ha estat obligada a cedir la seva força reproductora a la societat. I això és una usurpació. Només la dona pot decidir sobre el seu cos i, per tant, sobre la seva reproducció.

En tercer lloc, l’església catòlica i les organitzacions catòliques del seu voltant s’afanyen a titllar d’assassina i criminal la dona que avorta, perquè, diuen, ha matat un ésser humà. I això és fals: un embrió no és un ésser humà, com un pinyol de préssec no és un préssec. I no sols això sinó que, quan l’avortament es produeix per causes espontànies, cap capellà bateja el fetus, ni l’enterrament és dins del cerimonial catòlic. En què quedem, doncs? Quan l’avortament és espontani, el fetus ja no és una persona?

En quart lloc, la realitat és la que és, i resulta que el nombre d’avortaments en una societat com la nostra roman invariable, tant si és permès, i per tant amb garanties higièniques, com si és clandestí o practicat en països en què és legal. La realitat és la que és, repeteixo. I si el nombre d’avortaments és tan alt, caldria esbrinar per què, en comptes de llançar anatemes. A la realitat no se la renya, sinó que se l’analitza. No podem tancar els ulls, per exemple, davant l’evident relació entre el nombre d’avortaments i la pobresa o la marginació.

En cinquè lloc, hom ha parlat i parlat sobre els embarassos adolescents, i l’església ha exclamat que una “nena” (tot i que la fisiologia ens mostra clarament la diferència entre una nena i una dona) no pot decidir per si sola avortar, sense el consens de la família. La reacció de la família, però, pot ser violenta; o es pot donar la paradoxa que sigui la seva mare o el seu pare qui insisteixi en l’avortament. En definitiva: direm que és massa nena una noia de quinze anys per decidir l’avortament però és prou gran per ser mare?

I una darrera consideració: hom ha observat, dades en mà, que no coincideix la població antiavortista i la població natalista.

I és que la moral (conjunt de normes socials) no és el mateix que l’ètica (conjunt de valors que precisament s’han construït històricament contra els moralitats vigents). De vegades, es contradiuen i tot. Com aquesta gent que clamen contra l’avortament i contra els anticonceptius però que tenen, com a mitjana, el mateix nombre de fills que la resta de la societat .

06 de febrer 2011

Dia Internacional Contra la Mutilació Genital Femenina


Diari Ara

Avui se celebra el Dia contra la Mutilació Genital Femenina. Unicef calcula que a l'Àfrica hi ha 3 milions de nenes i dones que corren el risc de ser mutilades.

El problema de la mutilació genital de dones i nenes torna a estar sobre la taula avui, 6 de febrer, ja que és el Dia Internacional de la Tolerància Zero a la Mutilació Genital Femenina. L'efemèride va ser instaurada per les Nacions Unides l'any 2000 per tal de cridar l'atenció sobre un problema mundial que afecta milions de dones.

Segons xifres d'Unicef, les dones que han patit aquesta pràctica aberrant són entre 70 i 140 milions i només al continent africà hi ha 3 milions de nenes que corren el risc de ser mutilades.
Es tracta d'una tradició que constitueix una violació dels drets humans i que pot tenir greus conseqüències, a curt i a llarg termini, per a la salut de les dones que la pateixen. Hemorràgies, problemes urinaris, infeccions agudes, septicèmia, complicacions en el part, problemes d'infertilitat o relacions sexuals molt doloroses són alguns d'aquests problemes de salut. La pràctica es duu a terme en alguns països d'Àfrica, Àsia i Pròxim Orient i en menor mesura en algunes comunitats d'immigrants a Europa, Austràlia, Canadà o als Estats Units.

Una escletxa per a l'esperança

Tot i que les xifres són esgarrifoses, el Programa Conjunt de Nacions Unides creat per eliminar aquesta pràctica apunta motius per a l'esperança: més de 6.000 comunitat africanes han optat per abandonar la mutilació genital femenina i la xifra segueix creixent.
Nafissatou Diop, coordinador del programa conjunt del Fons de Població de la ONU (UNFPA) i UNICEF en contra d'aquesta pràctica, assegura que "estem treballant a 12 de 17 països africans prioritaris i s'han vist resultats reals. Els anys de feina dura estan donant fruits, hi ha una reducció de les taxes de mutilació genital", assegura. Per posar un exemple Diop parla de tres països concrets. "A Etiopia la taxa de prevalència d'aquesta pràctica ha caigut d'un 80% a un 74%, a Kenia del 32% al 27% i a Egipte del 97% al 91%". Tot i això el seu missatge és clar: "encara hi ha molta feina per fer".

La situació a Catalunya

A Catalunya, el departament de Benestar Social i Família treballa per prevenir i detectar situacions sospitoses en famílies procedents de països on aquesta tradició està arrelada. Els senyals d'alarma s'encenen, per exemple, davant d'actituds dubitatives dels familiars davant d'aquesta pràctica, sobretot si tenen previst viatjar a curt o mitjà termini al país d'origen. En aquest sentit, per ara no hi ha cap constància -segons el departament- de la pràctica de mutilacions a Catalunya.

D'altra banda, el Grup de Treball de Prevenció de la Mutilació Genital Femenina es troba actualment en procés d'obertura cap a noves entitats per tal d'ampliar el seu camp d'actuació. El Col·legi de Metges de Barcelona, l'Associació Catalana de Llevadores o el Circuit Barcelona contra la Violència Vers les Dones, són algunes de les entitats que s'hi volen sumar.

04 de febrer 2011

Alice Walker, el secreto de la alegría



La primera mujer afroamericana en recibir un Pulitzer fue Alice Walker, en 1983, por su novela "El color púrpura", la obra de ficción considerada como la más alta distinción para los trabajos publicados en Estados Unidos. El 9 de febrero cumple 67 años, un motivo para recordarla.

A través de una serie de cartas dirigidas a Dios, Celine, la protagonista de la novela, cuenta la historia de ella y su hermana Nettie, huérfanas de madre y padre, quienes viven en una granja bajo una doble opresión, la de un régimen semiesclavista y el yugo de los hombres. La escritora afirmó que le interesaba mucho ayudarles a ser libres, en un comentario citado en "Libres. Ciudadanas del mundo", de Carmen Alborhc.

Habla Walker: "Mi abuela, que de alguna manera se transformó en Celine, había tenido dos hijos que murieron o nunca supo qué había sido de ellos. Estaba encerrada con mi abuelo, no iba a ningún sitio. Así que decidí que, en mi novela, la persona que la representaría y que recordaría su memoria tendría una vida más rica".

Con relación a los hombres de su familia recuerda: "Tuve dos abuelos que fueron, de jóvenes, personas realmente horribles. Eran muy misóginos y muy mezquinos. Tardé muchos años en entender que, en parte, se debía a la opresión que sufrían por ser negros".

Aun cuando ha señalado que al escribir el libro quería mostrar el camino para liberarse de una dominación casi religiosa, la obra no remite exclusivamente a este hecho sino a la presunta inmutabilidad de un estado de cosas.

Cadena de opresiones

Este estado (supuestamente) inmutable de las cosas se recrea en la novela: la mujer afroamericana está supeditada al marido; el hombre afroamericano está supeditado al hombre blanco; niñas y niños están supeditados al mundo adulto; la población está supeditada al orden moral del clérigo; las mujeres como niñas y niños, son objeto de intercambio. De ahí que en el libro de Alice Walker la liberación de Celine, señala la autora, se convirtió en un homenaje a sus antepasados, aquellas y aquellos que vivieron bajo el manto de una teología intolerable y torturadora.

La novela la llevó a un mundo no esperado por ella. También recibió el premio American Book Award, que reconoce la excelencia de las diversas comunidades literarias de Estados Unidos, y dos años después de la publicación de "El color púrpura", Steven Spielberg se basó en la obra para realizar la película que lleva el mismo nombre. Aunque el film de Spielberg tuvo 11 nominaciones a los Oscar y no recibió ninguno, actualmente es un clásico de Hollywood.

Infancia

A los ocho años, Alice Walker sufrió una herida que la marcó de por vida: cuando jugaba con sus hermanos a indios y vaqueros recibió un disparó con una escopeta de perdigones que le afectó el ojo derecho, agresión que ella consideró intencional y su familia tomó como un accidente.

De este momento se habla en una de sus biografías escrita por Louis Pratt y Darnell D., en 1988. "Cuando recuerda la experiencia, la autora señala que la cicatriz dejó en ella el sentimiento cierto de fealdad, aislamiento y soledad". Un estado emocional que mantuvo vivo durante mucho tiempo.

De su madre, quien por trabajar en el servicio doméstico ganaba 20 dólares a la semana, recibió tres regalos que fueron significativos en su vida: una máquina de coser que permitió hacer su propia ropa, una maleta con la que viajó y una máquina de escribir con la que hizo su obra y un libro dedicado a la historia de su madre.

En pie de lucha

En los años 60 luchó por los derechos civiles de la comunidad afroamericana. Se casó en 1967 con Mel Leventhal, activista y abogado defensor de los derechos humanos blanco y de origen judío, con quien tuvo una hija -Rebecca Walker- y se separó en 1976.

Antes de "El color púrpura", Walker trabajó como editora en la revista Miss por 14 años; era apreciada y gozaba del favor de un público muy numeroso y fiel aunque no era conocida a nivel nacional.

Hoy es vegetariana y autora de varias novelas, relatos, ensayos y libros de poemas, además de ser reconocida como activista en distintas causas.

Ha participado en pro del medio ambiente, el feminismo (recuperando la herencia ancestral de las hermanas guerreras negras), los derechos de los animales y se ha manifestado en contra del bloqueo a Cuba y la ablación o mutilación genital femenina.

Respecto a este último tema, en 1992 escribió la novela "En posesión del secreto de la alegría", en la que narra la historia de Tashi, una mujer africana de la tribu Olinkan (de ficción) que decide someterse a la circuncisión femenina y examina tanto las razones de su decisión como las consecuencias que se derivan de ella.

De su trayectoria, su manera de ser visible a través de la escritura y su lucha reciente contra la mutilación genital femenina, en "Libres. Ciudadanas del mundo", Carmen Alborch concluye que la resistencia es uno de los lemas -incansables- que Alice Walker propone como el secreto de la alegría. Una manera de dignificar la vida "ante los oprobios, la humillación y la degradación física, moral y espiritual que sufren las mujeres mutiladas" en África.


02 de febrer 2011

XXV Edició del Premi 8 de Març Maria Aurèlia Capmany 2011


Celebrem la XXV edició del Premi 8 de març - Maria Aurèlia Capmany, i ho fem amb un tema clau per assolir l'equitat entre homes i dones: la promoció de la coeducació a la nostra societat.

Amb aquesta nova edició del Premi 8 de març-Maria Aurèlia Capmany volem recolzar aquelles iniciatives que tinguin per objectiu la promoció de la coeducació i, per tant, la potenciació de la igualtat real d'oportunitats i l'eliminació de tota mena de discriminació per raó de sexe, així com la integració de forma explícita i amb continguts de la perspectiva de gènere.

Des de la Regidoria de Dones creiem que és necessari que des del món educatiu en un sentit ampli ( l'escola, el món del lleure, la família i els mitjans de comunicació) és treballi des d'una perspectiva coeducativa, perquè es valori indistintament l'experiència i l'aportació social i cultural de les dones i els homes, que no s'estereotipin actituds i aptituds i que es reconeguin i respectin les diferències sense silenciarles ni jerarquitzar-les. Per què considerem que la perspectiva de coeducació és imprescindible si volem construir relacions entre homes i dones molt més equitatives.

Consulta les bases aquí.

Més informació: www.bcn.cat/dones