Pàgines Centre d'Informació i Recursos per a les Dones

20 de març 2011

Dones i creació



Anna Bofill, arquitecta i compositora.

No es pot negar que s’ha avançat molt en drets i oportunitats de les dones per anar cap a una societat més equitativa (encara que com s’ha dit aquests dies queda bastant per assolir en temes tan bàsics com el treball o la justícia), tanmateix la distància més gran està al món de la cultura. I es que la cultura no és només entreteniment, com es pretén avui dia, cultura és coneixement i pensament, és a dir abarca tota la producció de la ment humana, on resideixen les idees, en definitiva és el poder de la saviesa. Els homes han volgut històricament tenir aquest poder.

En altres èpoques no massa llunyanes, les dones sàvies eren considerades bruixes i, cremades a la foguera. I ara no ens cremen veritablement però ho fan simbòlicament amb diversos procediments. O bé pel silenci, obviant la nostra creació a quasi bé tots els àmbits de la cultura, o bé per la confusió que s’està fent entre creació i interpretació o representació. Per exemple, al Festival “Ellas crean” que cada any s’organitza a Madrid amb subvenció del Ministeri de Cultura i del d’Igualtat, a les programacions del 2010 i 2011, s’ha generat una gran confusió sobre el concepte de creació, específicament al camp de la música.

Un festival que pretén donar visibilitat a la creació de les dones perpetua la invisibilització de les compositores, perquè els concerts de música clàssica que programen son de cantants estrangeres de renom que interpreten compositors homes i tan coneguts com Schubert, Vivaldi, Malher o Schumann, o de pianistes que donen a conèixer autores ja desaparegudes amb l’excepció d’una sola dona compositora espanyola d’ara. Sembla que hi ha hagut un retrocés respecte als anys 2007 i 2008 en els que al menys van dedicar un concert a les dones compositores actuals de l’estat espanyol.

Es vol confondre “l’autoria amb l’interpretació”, sembla que passa millor el veure-les com a “artistes” perquè com a creadores dol, no agrada, però a qui no agrada? Als programadors de la cultura o gestors culturals? I per quina raó?

Una confusió s’ha donat també a la exposició “Heroïnes” que el Museo Thyssen fa aquests dies a Madrid. Amb la propaganda que l’exposició fa un homenatge a la dona de la modernitat, presentant obres de grans pintors i pintores des de el Renaixement als nostres dies, tanmateix no s’exposa l’obra de les dones com autores, i la imatge de la dona a l’art, en el paper “plenamente reconocido por la contemporaneidad, el de heroína”. (Mariano Navarro, El cultural.es, 11/03/2011).

És a dir planteja com són “vistes” les dones per artistes homes y per artistes dones, però amb una inclinació cap a romàntics, prerrafaelites i simbolistes, i dels contemporanis quasi tot son dones les autores. Hi ha un nombre bastant gran de “magues” i “màrtirs”, així com alguns autoretrats (Sofonisba Anglissola, Artemisia Gentileschi o Frida Kalho).

Si el tema és la representació de la dona a l’art, no pot haver gaire provocació ni capgirament de rols o de móns. Sembla que s’ha optat pel classicisme i el políticament correcte doncs no s’exposen obres d’aquelles artistes dones que més han contribuït a la construcció d’un altre imaginari que no sigui el mateix que el masculí, un de propi que surt de l’experiència o del propi cos. Un altre cop poques dones com autores i moltes com a protagonistes de l’imaginari masculí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada